Ja és ben trist que un gironí acabi dient «és que ens volen omplir de molins», quan no en tenim cap, i quan fem ús de l’electricitat generada en altres indrets sense gaires remordiments, i anem alegrement amunt i avall amb el cotxe de benzina. Déu n’hi do.

Quan les renovables finalment agafen el protagonisme que es mereixen, ens posem les mans al cap, que si el seu impacte, que si les multinacionals, que si el paisatge i la biodiversitat, que si primer planificació territorial, que si la pagesia i la sobirania alimentària... Per mi és senyal de no voler-les, de no comprendre-les, de viure anys i panys a esquenes seves, si més no pels gironins.

Cal reconèixer que alguns indrets de Catalunya sí les han acollit i segurament sense el consens necessari amb el territori. I cal reparar tots els errors i fer-ho millor a partir d’ara. Però trobo a faltar una actitud propositiva en alguns moviments ecologistes. Som conscients del que suposa anar a un model 100% renovable? El volem? O preferim continuar amb el model fòssil-nuclear fins a col·lapsar de forma suïcida.

Per mi la resposta és sí, per ètica, dignitat, honestedat i justícia global. No es decreix d’un dia per l’altre. Tant de bo, però no és realista i per tant calen moltes renovables. I no, abans de col·lapsar prefereixo almenys intentar construir un model més sostenible, amb un Green New Deal el màxim de verd i social possible. Perquè si no ens espera un futur i un present molt fosc, encara més fosc.

Ens agradi o no els grans pactes de recuperació econòmica hi participen les empreses grans. No ens agrada oks. Però malgrat tot, aquests intenten revertir els danys que genera contínuament el neoliberalisme en el sector públic. Per tant caldria aprofitar-ho i lluitar pel tancament de les centrals fòssils i nuclears i per la municipalització de les xarxes elèctriques de distribució, una acció totalment imprescindible per a la transició energètica justa. Però frenar les renovables? Perquè si tenim tota aquesta altra feina tan difícil al damunt?

Suposo que és conegut per tothom que ens estem endinsant a un xoc climàtic que canviarà moltes dinàmiques del món que hem conegut fins ara, tant socials com ambientals. Alguns punts del planeta les manifestacions del canvi climàtic de moment són tímides (segurament a casa nostra) i altres són més virulentes i accelerades (com el desglaç de l’àrtic, l’adéu a moltes illes del Pacífic, la desaparició de la gran barrera de corall d’Austràlia, l'avenç del desert al Sahel i a l'Àfrica central, els incendis incontrolables a l'Amazònia, inundacions èpiques a Bangladesh i a Nigèria, huracans com el Maria a Puerto Rico o el Katrina als EEUU). Sembla que alguns no s’ho acabin de creure, que vulguin amagar el cap sota l’ala, i no assumir responsabilitats i canvis. Crec que com en tota situació d’emergència, cal actuar ràpid i de forma decidida. No tenim temps.

Perquè a alguns no els agraden les renovables? Els agraden més els fòssils, amb impactes majors però externalitzats a nombrosos punts del sud global? Aquestes poden oferir una gran oportunitat de canvi i generen il·lusió. Ho hem vist amb Som Energia, Som Mobilitat, amb el Viure de l’aire, etc. Si ens hi posem ho aconseguim, però ho hem de voler, i veure-les com una cosa positiva i sobretot participar activament en la seva implantació. El turisme s’ha de replantejar, i l’agricultura, i moltes altres coses, però no ho posem d’excusa per frenar la transició energètica, que almenys en el camp de l’energia les renovables ho capgiren tot i estem determinades a revolucionar-ho. Cada poble hauria de tenir la seva horta solar, gran, gran, gestionada col·lectivament.

I no, no tinc ganes de parlar de xifres, ni de kWh... senzillament tenia ganes de posar sobre la taula aquest debat, aquestes contradiccions i sentiments que visc aquests dies, i vull pensar que és una opinió prou compartida en els moviments socials.

Estima les renovables, odia la nuclear.